Aquests dies a Mercadal han coincidit, perquè a vegades la vida és així de paradoxal, un grapat d’esdeveniments d’aquests que s’entenen millor junts.
Un grup, no tant, petit de veïns i veïnes de Mercadal i de Menorca s’han reunit durant tot el cap de setmana en el context del ToqueerLab per xerrar de com podem defensar la terra, protegir el territori, sense caure en pràctiques colonials, masclistes, classistes. En aquest espai de trobada es va parlar de relacionar-nos amb la natura amb humilitat, amb la convicció que som (perquè som) part d’ella i no des d’aquesta alteritat que tantes vegades ens porta també al racisme, al masclisme, a l’aïllament.
Això passava a Mercadal, i era bonic de veure i de viure.
Però a la vegada, a Arenal den Castell, pagats i demanats per l’administració, un grup -petit- de gent matava cabres amb armes de foc. A plena llum del dia, durant tres dies seguits. Es veu que les cabres feien nosa. Que es menjaven la gespa dels jardins dels xalets, que ocupaven els accessos a les platges, que terroritzaven a alguns residents. Hem fet molt bé aquesta desvinculació de la natura si hem aconseguit que ens causi terror una cabra. Ho hem fet molt bé si hem aconseguit que gent que compra una casa en el mig del bosc es cregui amb el dret de queixar-se de què li molesta una cabra.
I per embolicar tot això, per donar-li una nota de color, Mercadal, aquest cap de setmana, “floreix”. Que no és una cosa dolenta per si mateixa, perquè que floreixi la vida en primavera és natural. Però per aconseguir que Mercadal floreixi hem de comprar flors. I posar-les al carrer. Flors desarraigades del seu procés de ser primer un planter i després una flor i més tard un fruit i una llavor i un munt de flors noves l’any que ve.
Flors i ja està, exprés. Natura emprada amb l’únic objectiu de ser decorativa. En tests de plàstic i sobre l’asfalt. Flors que no coneixen ni coneixeran mai la terra perquè moriran allà mateix, al carrer, d’aquí a unes setmanes, que no duraran tot l’any, ni tan sols tot l’estiu.
A Mercadal, i a Menorca, sembla que la natura sigui una cosa “de quita y pon”. Una cosa que decora si s’empra en petites quantitats, aïllada, controlable. La naturalesa natural no ens agrada tant.
Així la natura a Menorca es converteix en una cosa molt escollida, selecta, on no tots els animals tenen els mateixos drets, no totes les plantes, no totes les platges, ni totes les persones tampoc.
Volem posidònia verda i viva sota l’aigua, però no la volem seca i marró a les platges, ens agrada dir que Menorca manté el seu caràcter bucòlic rural, però no volem que una cabra se’ns mengi la gespa, volem flors al poble, però no volem cedir-ne ni un centímetre d’asfalt, volem ocells, però no que ens caguin el terrat, volem natura, però només natura de postal.
A jo em fa por aquesta desvinculació amb l’altre, que sembla innòcua i llunyana si xerram d’una planta, o d’una cabra, si pensam que noltros no som natura. Em fa por perquè pens si no ens voldran també de mentida a noltros, els veïns i veïnes de Mercadal, de Menorca, si no ens voldran només encara ara, que potser fem bonic a l’estiu, que li donam un punt de naturalitat controlat, escollit, a la imatge, i si ens faran fora quan comencem a semblar-lis bruts, quan siguin els locals i no les cabres (que també són locals) els qui faguem nosa.
Em fa por pensar que igual que a Mercadal les plantes floreixen sense tocar terra, per poder-les llevar més fàcilment, potser noltros també ens estem acostumant a florir sense terra, sense casa, sense espai, sense arrels.
Em fa por veure com de desagraïts podem arribar a ser, com de fàcil ha estat oblidar que, abans de viure del turisme, a Menorca vivíem de les cabres. I del mar, de la terra i de les flors.
