Publicació a la revista num 6 Posidònia:
“Nuestras clases dominantes han procurado siempre que los trabajadores no tengan historia, no tengan doctrina, no tengan héroes. Cada lucha debe empezar de nuevo, separada de las luchas anteriores: la experiencia colectiva se pierde, las lecciones se olvidan. La historia aparece así como propiedad privada, cuyos dueños son los dueños de todas las otras cosas”
Rodolfo Walsh
Aquest reportatge no pretén ser una enciclopèdia, sinó un simple esbós. No té ínfules acadèmiques, sinó que es basa en una recerca plebea i incompleta. No és un relat integral, sinó un punt de partida per capbussar-nos en els moments més importants de les lluites socials que han travessat Menorca des dels primers anys de la democràcia fins als nostres dies, ara que fa 50 anys de la mort de Francisco Franco. Reprenent la idea de la citació que encapçala aquest text, és un intent de recuperar experiències col·lectives, no com un exercici de nostàlgia, sinó com un repàs de les conclusions, els processos, les derrotes i els triomfs passats, per poder pensar com construïm un futur possible i desitjable.
És probable que la primera expressió política no partidista, però sí organitzada, sorgida en el si de les lluites socials a Menorca siguin les associacions de vesins. Era l’any 1975 quan aparegueren, a l’illa, veus de reivindicació urbana i social que, amb el pas dels anys, es van institucionalitzar com a interlocutores de pes a l’hora de dialogar amb ajuntaments i el Consell Insular. “La majoria d’associacions de vesins de Menorca neixen durant la transició del franquisme cap a la democràcia. Eren veritables ‘escoles de participació col·lectiva’. De fet, en pobles com es Castell o Sant Lluís, però també a Ciutadella i a Maó, van ser el lloc d’on van beure els incipients partits polítics i sindicats, que no tenien on anar a cercar gent interessada i compromesa per formar part de les llistes electorals”, explica el president de la Federació d’Associacions Veïnals de Menorca, Gonçal Seguí, en diàleg amb aquest mitjà.
“Vull aprofitar aquest espai per fer un petit reconeixement a la multitud de persones que, a cada barriada i cada poble, es van posar al capdavant per aconseguir unes reivindicacions que en aquells temps eren impensables si la gent no s’hagués organitzat com ho va fer: na Pili i en Jaume Obrador a Llucmaçanes, els germans Villalonga i la família Pérez Chuecos a Maó, en Joselín Gornés a Sant Lluís, en Pepe Tadeo i els germans Cladera as Castell, na Montse Capell i na Josefina Egea a Ciutadella, i tants d’altres”.
Val la pena esmentar que les associacions de vesins van ser un factor clau per a la conquesta i consolidació —fa molt poc temps— d’un dret adquirit del qual gaudim tots els residents: el descompte per viatjar fora de l’illa. “Vam ser impulsors de la primera Taula pel Transport Aeri (durant els anys 2002-2006), en l’època en què persones com Montse Capell i Josefina Egea, a Ciutadella, i gent com Manolo Lora i molts altres a Maó i a la resta de pobles de Menorca van tenir un paper clau de servei, perseverança i lluita pels drets dels menorquins davant de les institucions autonòmiques, i també davant del govern de Madrid. De fet, aquesta lluita va continuar i la segona onada de reivindicació col·lectiva també la va encapçalar la Plataforma per un Transport Aeri Digne, amb el metge Anton Soler com a president de la federació, però amb la implicació d’una vintena de membres de diferents associacions veïnals de tota l’illa”, explica Gonçal Seguí.
Democràcia nova, illa verda
El creixement de la consciència col·lectiva i veïnal durant els anys de la Transició s’estén per tot l’Estat i agafa impuls en el context d’obertura democràtica i de recuperació de llibertats civils. A cada racó de l’Estat sorgeixen expressions socials, polítiques i artístiques que reclamen el seu espai en l’imaginari del país que s’ha de construir. Aquí és on, annex i indissociable a la reivindicació democràtica, a Menorca apareix —per bé que havia resistit en cercles més o menys clandestins durant la dictadura— la defensa de la llengua i la identitat catalanes.
“Llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia”, reclamen, alçant senyeres, els joves menorquins, que també formen part de totes les altres reivindicacions, i des de tots els sectors —inclosos l’Església catòlica i el moviment dels “capellans rojos”, que va tenir un paper molt important i molt assenyalat pels reaccionaris locals. Així és com, en paral·lel a les associacions de vesins, es consolida a Menorca el moviment ecologista amb perspectiva de lluita mediambiental.
En un reportatge publicat en l’edició web d’aquesta revista, l’historiador Miquel López Gual esmentava que “la intenció de crear una urbanització de luxe as Grau va motivar el naixement del GOB (Grup d’Ornitologia Balear), la primera organització —juntament amb la Societat Ornitològica de Menorca (SOM)— creada per a la defensa del territori”. Efectivament, el projecte Shangri-La es volia convertir en un “centre d’interès turístic nacional”, amb quilòmetres de camins asfaltats que havien d’unir parcel·les, apartaments i hotels, i amb un insòlit camp de golf i fins i tot un canal de navegació a la llacuna de l’albufera.
Segons explica l’historiador Pau Salort en diàleg amb aquest mitjà, l’ambició urbanitzadora no es limitava només a l’albufera des Grau, sinó que s’estenia a Macarella i cala en Turqueta. “Aquests darrers foren els intents que més resistència van trobar. Arran d’açò es va crear la Coordinadora en Defensa del Territori, primer a Ciutadella i després a Maó. En aquests espais confluïren totes aquestes tendències que giraven entorn de diferents reivindicacions socials, polítiques, identitàries i territorials. Amb la creació del GOB, es va processar una llarga lluita que durà fins a mitjans dels 80, quan els intents urbanitzadors quedaren oficialment cancel·lats”, assenyala.
La lluita per frenar el projecte Shangri-La es va convertir en una causa comuna que ràpidament es va estendre arreu de Menorca. La victòria d’aquell procés es va basar en el fet de ser multilateral: no era només la bandera dels hippies ambientalistes, dels vesins preocupats, dels ornitòlegs i científics, dels catòlics de base, i tampoc de l’ampli ventall de les esquerres que feien els primers passos en democràcia. La clau de l’èxit fou la noció compartida de causa comuna. La idea que, com més ampli i divers fos el front, millor.
Que la guerra no em sigui indiferent
Si els 70 van ser els anys de floriment democràtic i lluita per l’autonomia, els 80 van ser la dècada de la lluita social contra l’ingrés d’Espanya a l’OTAN, les tendències bel·licistes i la proliferació d’armament nuclear. “L’organització Menorca per la Pau es va fundar cap al 1984, quan ja s’havia aprovat el referèndum. Ho record perquè jo era menor d’edat i no vaig poder votar. Llavors vam activar la campanya per clausurar la base militar de s’Enclusa, que seguia activa i en aquell moment coordinava les comunicacions troposfèriques de la flota nord-americana a la Mediterrània”, explica Cristina Gómez, activista i exdiputada de Podem.
La base de s’Enclusa es va anar deteriorant i els marines van ser rellevats. Amb la caiguda de l’URSS, la base va quedar obsoleta i es va convertir en la ruïna que coneixem avui. Tanmateix, l’organització Menorca per la Pau continua activa. “Quaranta anys després d’aquelles primeres manifestacions antibel·licistes, hem reprès l’organització —amb gairebé les mateixes persones, fins i tot— per denunciar el genocidi a Gaza. És increïble i trist, però cert”, reflexiona Gómez.
Okupa i resisteix
La dècada dels 90 a Menorca arriba impregnada del neoliberalisme creixent. L’Espanya d’Aznar inicia un cicle que durarà dues legislatures i que evolucionarà del conservadorisme catòlic postfranquista a l’atlantisme subordinat a l’eix francoalemany i —per transitivitat— nord-americà. Menorca entra de ple en els plans —de vacances, entre altres— de l’aleshores president. En aquells anys veurem desfilar diversos vaixells de l’Armada pel port de Maó, rumb a l’Iraq, on col·laboraran amb la invasió que costarà un milió de vides per cercar unes armes que no han existit mai. El lema “No a la guerra” retronarà arreu d’Europa.
Però el feixisme només viu de matar. El projecte econòmic del PP d’Aznar accelera un procés ja inaugurat tímidament pel PSOE de González: la mercantilització de drets bàsics —com l’habitatge, l’educació o la salut—, la reducció del paper de l’Estat i la confiança en el mercat com a regulador natural de l’economia. Neix així la famosa bombolla immobiliària, que a Menorca comença a tenir els primers efectes. “El gener del 2002 vam decidir okupar la base militar de Llucalari, després que a alguns de nosaltres ens fessin fora del pati de sa Lluna, a Alaior, que també estava semiokupat. És una bogeria pensar que en aquella època organitzàvem tot aquell desplegament perquè era inconcebible pagar lloguers de 350 euros al mes”, explica a aquest mitjà un dels protagonistes d’aquell moviment. Aquestes reivindicacions ja no s’adscrivien en l’àmbit de les llibertats democràtiques o de la geopolítica global, sinó que parlaven dels drets més elementals: terra, sostre, feina, dignitat. Okupa i resisteix.
El desallotjament de Llucalari es va dur a terme amb efectius de la Policia Local i de la Guàrdia Civil durant una matinada de gener del 2005, i va posar fi a la darrera expressió social i reivindicativa de l’okupació a Menorca. Allà on va viure la darrera utopia hippy i antiglobalització de l’illa, s’erigeix ara un hotel de capital —i propietari— francès que ofereix habitacions a partir de 800 euros la nit i que està sota investigació pel fet de robar aigua d’un pou no declarat en plena sequera des de l’estiu passat.
Una illa diversa
Pel que fa a la lluita LGTBI+/Q, els principals referents des de la Transició van ser el Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) i la seva posterior ramificació illenca en el FAGI (Front d’Alliberament Gai de les Illes), aquest darrer centrat en Mallorca. A Menorca, però, hem de parlar més tost d’alguns espais d’oci que van tenir una funció més lúdica que estrictament reivindicativa, tot i que la seva existència també va ser indispensable perquè les persones dissidents de l’illa disposassin de llocs per socialitzar i expressar-se lliurement.
La primera experiència d’associacionisme LGTBI+/Q pròpiament dita que es podria documentar a Menorca fou el 1999, amb Ben Amics, que fou important malgrat el seu curt recorregut. L’enfocament d’aquest espai era assistencial i per a la conquesta de drets socials, un punt de vista que ja no advocava per la transformació antisistema —que era al centre del discurs del FAGC als anys 70—, sinó que expressava una mirada més pragmàtica, condicionada pels efectes de la pandèmia de la sida.
Finalment, el moment determinant per a l’associacionisme LGTBI+/Q a Menorca ha arribat els darrers anys, concretament a partir del 2017, quan han començat a sorgir a l’illa diferents col·lectius (Ses Foneres, Diverxia, Transverxia, Filosa, etc.) que han duit la veu cantant els darrers temps, tant des d’una perspectiva més institucional com des d’una base més radical i assembleària. Aquest nou impuls ha cristal·litzat en moments històrics com el primer Orgull illenc, que va tenir lloc el 2019, o projectes com el #toQueerLAB, que se celebra anualment des del 2023 i que està a punt d’encetar la quarta edició.
Tornar a la terra, estimar Menorca
En paral·lel al sorgiment d’organitzacions feministes i LGTBI/Q a Menorca, bufen vents de crisi al món. Primer moviment: els indignats ocupen les places del món, un crit de ràbia global sacseja Occident, es componen cançons i floreix la poesia. Sí que es pot. Segon moviment: a les Balears guanya Bauzá, a Menorca guanya Tadeo i a Maó guanya Reynés. Un triplet de victòries del PP que donarà als conservadors el control del Govern balear, el Consell i l’ajuntament. Les conseqüències ambientals i territorials d’aquelles eleccions es poden constatar encara avui. D’aquells anys, aquests parcs aquàtics i piscines il·legals. En aquell moment es comença a perfilar un projecte que avui és símbol del model que el PP té per a l’illa: la rotonda de Rafal Rubí, a només 30 metres d’un jaciment talaiòtic de 2.500 anys d’antiguitat.
La mobilització social es comença a agitar, aquesta vegada no des del moviment hippy, ni ambiental, ni antiglobalització, ni veïnal, ni catalanista, sinó un poc de tot alhora i amb algunes coses més: neix Menorquins pel Territori. “Érem una associació de menorquins que, tot i que majoritàriament vivíem i estudiàvem a Barcelona, miràvem amb molta preocupació el que passava a Menorca amb el territori. Vam decidir oposar-nos activament a aquells projectes de rotondes per tota l’illa que va proposar el govern de Santiago Tadeo”, expressa una integrant d’aquell col·lectiu, que va aconseguir aturar el procés de construcció, entre d’altres, de la rotonda de Rafal Rubí.
“Menorquins pel Territori va néixer de la indignació i de la sensació d’impotència que compartíem moltes persones joves que, per diversos motius, ens sentíem desplaçades o sense veu en les decisions que afectaven la nostra illa. Érem un grup molt heterogeni: la majoria érem estudiants, amb representació de pràcticament tots els pobles de Menorca, i per a molts de nosaltres fou la primera experiència de militància o activisme col·lectiu”, explica un exintegrant.
Així mateix, Menorquins pel Territori va impulsar desenes d’activitats, mobilitzacions, rues, performances, taules rodones i recollides de signatures 17 per oposar-se a les prospeccions petrolieres que les empreses Capricorn Spain Limited i la firma holandesa Vitol E & P BV volien impulsar a la mar balear. Finalment, després de moltes marxes i contramarxes, el Ministeri de Transició Ecològica va arxivar definitivament els projectes de prospeccions el gener de 1. Lluitar serveix de qualque cosa.
“Tot i que soni un poc romàntic, crec sincerament que aquella experiència va servir com un veritable brou de cultiu per a altres projectes que van venir després. Va ajudar a crear una mena d’escena o teixit compartit entre una generació que va començar a pensar i actuar col·lectivament des de l’amor per Menorca i la necessitat de defensar el seu territori”, sosté un dels activistes entrevistats per a aquest reportatge.
